DOSSIER 6: Vic: Baralles entre rics canonges de la catedral de Vic, el bisbe i un delegat papal per posar ordre davant el luxós "tren" de vida d'aquests canonges a l'edat mitjana:
Molts canonges de la Catedral als segles XI i XII eren milionaris i duien una vida escandalosa situació que va generar conflictes i va durar força temps.
Paul H. Freedman va néixer a Nova York el 1949. És doctor en història per la Universitat de Califòrnia i professor universitari. És autor del llibre “Tradició i regeneració a la Catalunya medieval” publicat per l’editorial Curial el 1985. L’edició va ser patrocinada pel Departament de Cultura de la Generalitat i té un pròleg de l’historiador taradellenc mossèn Antoni Pladevall.
És dóna la casualitat que a la portada del llibre no s’ementa “la diòcesi de Vic” per enlloc (sí a la pàgina 3) quan en canvi el llibre és en la seva totalitat i exclusivament un estudi d’una part de l’edat mitjana de la història del bisbat de Vic. El fet que no s’esmenti Vic a la portada va provocar que el llibre passés bastant desapercebut en el seu moment tant a Vic ciutat com a tot el territori on hi ha les seus centrals de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i zones properes: Osona, el Bages, el Berguedà i el Moianès, i el Ripollès, la Garrotxa i Les Guilleries-Baix Montseny.
És doncs un llibre molt desconegut però molt interessant. Durant la seva estada a Vic per fer el llibre Paul H. Freedman va mantenir contactes amb els responsables d'arxius del Bisbat de Vic. Aquests arxius són famosos per la gran quantitat i diversitat de documents antics conservats tot i les precarietats amb què es poden consultar pel seu enorme volum i falta de recursos.
Al llibre Freedman agraeix l’ajuda rebuda per part d’Alexandre Genís i Montserrat Orriols de Genís (cunyat i germana del conegut empresari jubilat Joan Orriols Puig alias el Nan fundador del desaparegut setmanari La Marxa quan era propietari també de Ràdio Vic als anys noranta del segle XX) i l’ajuda de Joan Orriols i Montserrat Puig d’Orriols (els pares d’El Nan).
També agraeix l’ajuda a les persones relacionades amb els arxius Episcopal i Capitular de Vic: Mossèn Miquel S. Gros, Ignàsia Font i el doctor Ramon Ordeig. I també Imma Ollich i mossèn Antoni Pladevall.
Els arxius episcopals de Vic atrauen habitualment estudiosos estrangers de temes medievals especialment nordamericans, francesos i alemanys. Paul H. Freedman és considerat un autor de gran prestigi.
Mossèn Pladevall no només li fa el pròleg sinó que va repassar l’esborrany del llibre i li va corregir alguns errors. En el pròleg Pladevall aclareix que ell no comparteix tot el què diu Freedman. Concretament diu que “en alguns aspectes assumeix hipòtesis o deduccions d’altri que no creiem prou ben assentades” i admet que en alguns casos ell (Pladevall) donaria “una altra interpretació dels fets”. Tot i així insisteix que “aquestes observacions no li lleven cap mèrit al treball acurat.... que l’autor ens ofereix”. Freedman va ser a Vic a finals dels anys setanta del segle XX per preparar el llibre que és en bona part la seva tesi doctoral.
Els aspectes més polèmics del llibre i que cal esmentar perquè es refereixen a la intensa vida de la Jet-Set (Alta societat) vigatana d’una part de l’edat mitjana no són fets i comportaments exclusius de la classe alta de Vic d’aquella època. Es donaven en altres llocs d’Europa (en capitals de bisbat) el què passa és que no a tot arreu se’n han conservat documents com sí és el cas de Vic.
El nucli d’alt poder que el llibre estudia és el nucli de canonges que formaven el “capítol” de la Catedral i el seu enorme poder a vegades en sintonia o a vegades enfrontats amb el bisbe depèn del moment.
Al segle XII Vic va entrar en una fase de cert aïllament respecte Barcelona perquè la reconquesta cap a Lleida i Tarragona anava avançant i els comtes de Barcelona anaven concentrant el seu interès i energies cap al sud. En canvi al segle XI els bisbes de Vic van ser grans aliats (fins i tot militars) i confidents dels comtes de Barcelona en la seva política de reconquesta de nous territoris.
Els bisbes de Vic del segle XII ja no eren parents directes del comtes de Barcelona sinó que provenien d’una noblesa de segon grau propietària de castells menys estratègics (com ara les famílies dels Malla, els Castellterçol i els Tavertet).
Aquest aïllament (el fet de no tenir al segle XII ja cap pes en la política catalana que es dirigia des de Barcelona quan al segle XI s’havia donat la situació contrària) va portar a un important localisme.
Els canonges del capítol de la Catedral provenien de famílies de la classe alta local i al segle XII van poder fer bastant la seva gràcies a l’ambient localista que havia portat l’aïllament respecte els grans temes del moment de la política catalana.
La realitat és que els canonges tenien una gran autonomia respecte els bisbes però no formaven un cos únic i unit més enllà de les aliances entre els respectives famílies perquè quasi tots ells eren de la noblesa. No hi havia massa ganes d’una austera vocació comunitària.
En teoria el capítol havia de practicar una vida monacal amb la propietat en comunitat i els canonges vivint junts. Aquesta teoria a la pràctica s’incomplia a quasi tota Europa per la procedència social dels canonges quasi tots ells membres de riques i nobles famílies de cada localitat. A la pràctica els capítols de les catedrals (com també els monestirs) rebien donacions i terres de les famílies més adinerades i a canvi feien entrar alguns dels seus fills als capítols i/o monestirs. Però una vegada dins dels capítols els adinerats canonges mantenien estrets vincles amb les seves famílies i amb les seves propietats. Cosa que feia que preferissin no viure en comunitat sinó a casa seva.
Diu Freedman. “Tot al llarg de l’edat mitjana el capítol de Vic expressà el seu desig d’esdevenir un model de comunitat apostòlica, però consentí els capricis individuals dels seus canonges”. Així, tots els membres del capítol d’origen noble eren individualment rics però com a grup no tenien res. Eren com a grup insolvents (però individualment riquíssims).
A finals del segle XI la regla de Sant Agustí fomentada des de Roma pretenia que la vida apostòlica als capítols fos real i no només un decorat. Però a la pràctica actuaven en contra d’aquesta intenció la realitat objectiva que els bisbes tenien riqueses i els canonges un gran sentit individual (a causa de les riqueses de les seves famílies).
Aquesta regla de Sant Agustí va tenir èxit a les col·legiates no catedralícies és a dir les de Manlleu, Manresa i l’Estany en el cas del bisbat de Vic. Però els capítols de les catedrals (inclosa la de Vic) no eren tant submisos i es van resistir a totes aquestes mesures i van continuar amb la seva línia de combinar a la pràctica pobresa comunal i riquesa personal i certa indiferència a tots aquests canvis que els pretenien imposar.
Freedman arriba a l’extrem de dir que entre els canonges de la Catedral de Vic: “Existia una certa vida comunitària, però era més la d’un casino que la d’un monestir”.
Entre 1080 i 1090 el bisbe Berenguer va expulsar tots els canonges de la Catedral esmentant (segons Freedman) el “seu vergonyós comportament. El bisbe entrevistà aquells pocs canonges que semblaven desitjar sincerament la correcció de llur estil de vida. Assistiren a aquesta reunió també diversos dignataris de fora la diòcesi, incloent-hi l’abat de la comunitat de Sant Ruf d’Avinyó (França), el capítol augustinià que va inspirar la reforma de les col·legiates de Catalunya”.
En aquesta reunió es van denunciar pràctiques dels canonges expulsats: “com el joc, la caça i el manteniment de concubines”.
Segons les investigacions de Freedman sembla que a partir del 1098 es va crear: “Un grup autònom de canonges semimonàstics, subjectes no al sacristà sinó als quatre primers canonges abans esmentats” (l’ardiaca, el preceptor, el cabiscol i un altre). Freedman afirma que “s’establí, o es renovà, com assenyala el bisbe, un cos especial dins del capítol”.
Així, finalment les esglésies col·legiates de Manlleu, Manresa i l’Estany van seguir la regla de Sant Agustí però als capítols de les catedrals de Catalunya (inclosa la de Vic) funcionaven dos grups uns que també seguien aquesta regla i complien religiosament els seus deures místics (els més pobres) i uns altres (els més rics) que continuaven amb els seus antics costums (això sí molt més discretament) perquè legalment se’ls continuava permetent tenir propietats privades individuals i no se’ls exigia a tots viure en comunitat.
Alguns d’aquests canonges rics vivien en cases particulars impressionants i fins i tot mantenien guarnicions d’homes armats.
D’altra banda, també cal dir en favor del prestigi del capítol de Vic que al segle XII un canonge, Pere de Cardona, va arribar a tenir fama internacional com erudit en dret romà. i va arribar a ser nomenat cardenal a Roma. Pere de Cardona va ser canonge a Vic del 1167 al 1181. Un exemple de què no tots els canonges es dedicaven només a la caça, el joc i mantenir concubines.
El Monestir de Sant Joan de les Abadesses important a l’inici de la reconquesta:
En aquest mateix llibre de Freedman hi ha una altre part que també és del nostre interès. El prestigiós historiador nordamericà explica que Vic destacava a Europa els segles X i XI com un centre de cultura i de poder ben organitzat. La Catedral de Vic i el Monestir de Ripoll tenien fama en l’Europa de l’època especialment en litúrgia i matemàtiques. Eren llocs d’un nivell intel·lectual alt comparables amb altres llocs d’Europa com Lieja, Laon i Auxerre.
La reconquesta de Catalunya (amb el desplaçament cap al sud i l’oest de les fronteres) va deixar Vic aïllat. Tot i que no va ser tant pròsper com els segles X i XI el “Vic aïllat” va augmentar la seva activitat comercial i mercantil. I alguns mercaders de Vic van tenir un paper important en els negocis mediterranis catalans al segle XIII.
Freedman esmenta també la importància del Monestir de Sant Joan de les Abadesses en la consolidació de la primera frontera de la Catalunya acabada de reconquerir per Gifré el Pilós.
Un curiós greu conflicte entre el bisbe de Vic i el Monestir de Ripoll:
I Freedman també explica un curiós conflicte entre el bisbe de Vic i el Monestir de Ripoll. El 1132 el Monestir de Ripoll va ser “excomunicat” (expulsat temporalment de l’Església catòlica) en una ordre signada pels bisbes de Girona, Tarragona i Vic. Els responsables del Monestir de Ripoll hi van plantar cara amb el suport del comte de Barcelona.
El conflicte es va sol·lucionar dos anys després reconeixent que era competència del bisbe de Vic la jurisdicció de tots els crims que fossin comesos en terres del Monestir de Ripoll i que els membres de la comunitat del monestir només podrien resoldre ells mateixos (sense consultar al bisbe) conflictes entre ells. L’ús de l’”excomunió” (que era un càstig contundent) era excepcional inclús a l’època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada