AQUESTA WEB ÉS UN HOBBY NOMÉS. No genera cap tipus d'activitat econòmica. Ni ho pretenc ara ni ho pretendré en el futur. La faig per nostàlgia del record dels anys que publicava llibres sobre aquests temes. Actualment tinc una pensió d'invalidesa permanent total. I d'això visc. No conduiré vehicles mai més. Vaig tenir un accident de cotxe l'octubre del 2020. VAIG PERDRE EL CONEIXEMENT CONDUINT AMB EL COTXE. Va ser un atac epilèptic perdent el coneixement mentre conduia la furgoneta. Per bona sort (i per casualitat) no va passar res greu. Durant anys vaig tenir la pressió massa alta. Aquesta pressió alta em va generar la malaltia de petit vas sanguini que provoca microinfarts. Tinc diversos microinfarts amb ferides cròniques en les dues parts del cervell. També tinc leucoaraiosis. Quan aquestes ferides cròniques s'alteren em surt l'epilèpsia. Sinó queda amagada. Quan em canso o m'atabalo una mica tinc actualment petits atacs epilèptics (dits absències). Aquests atacs arribarien a ser grans si el cansament fos gran i l'atabalament també (i això cal evitar-ho). Per això faig una vida relaxada amb molt descans i poques preocupacions (amb control mèdic) que és el què he de fer. Amb la pressió molt controlada perquè encara tinc la malaltia de petit vas i si no vigilo em provocaria més microinfarts fent-me més dany dins el cervell amb els greus riscs que això representaria. Veure més informació a l'apartat "informació sobre aquesta web" que està entre els dossiers de l'inici de la web. D'altra banda, en la línia de simplificar la meva vida el divendres dia 26 d'abril del 2024 davant notari he fet donació de la meva casa a l'Ajuntament de Sant Quirze de Besora. A canvi m'han fet un usdefruit vitalici sobre el 20% de la finca que és a on visc i a on seguiré vivint de manera definitva. Aquesta donació havia estat aprovada pel ple municipal la setmana anterior per unanimitat. L'Ajuntament té intenció de reformar els pisos (tenia una casa bastant gran heretada dels pares) i fer-hi vivendes de lloguer social per a joves. Projecte amb el que simpatitzo plenament.

QUANTES FAMÍLIES CONTROLEN EL PODER A VIC I ZONES PROPERES SEGONS EMILI TEIXIDOR. Emili Teixidor en la seva novel·la Laura Sants publicada el 2006 hi fa aparèixer un personatge que es diu Albert Deltell i que és l’autor i editor d’un butlletí d’informació confidencial amb notícies sobre la jet-set de Vic i Osona, el Lluçanès i el Ripollès. És evident que aquest personatge està inspirat en mi i que Teixidor ha tingut accés a propaganda sobre el meu dossier confidencial i ha vist alguns números. Una versió resumida del meu Dossier Confidencial la va poder veure per exemple a la desapareguda Llibreria La Tralla on s’hi venia cada tres mesos. El Dossier Confidencial va tenir una versió resumida a algunes llibreries des del 2003. I la versió ampliada només la rebien els subscriptors i les subscriptores (des de 1999). En el seu llibre Teixidor es pregunta quantes són les famílies que controlen els fils del poder a Vic: Diu que no deuen de ser «més de vint ni menys de deu...». I afegeix: «pràcticament tot el territori comarcal és governat per famílies de la carcúndia catòlica que ve dels carlins, passa per la Lliga i en Cambó, s’adapta al franquisme i acaba als braços redemptors del partit nacionalista conservador governant (es refereix al pujolisme) que fa com el Netol, el detergent més poderós i de les galtes més grosses: ho neteja tot». Del meu confidencial la versió només per subscripció va sortir sense interrupció del 1999 al 2022 i la resumida (que es pot consultar al dipòsit legal B-2335-2003 ) també sense interrupció del 2003 al 2022.

NOU LLIBRE MIQUEL MACIÀ: VIDA I MORT MITJANS COMUNICACIÓ VIC (1939-2025). El novembre del 2025 va sortir a la venda el darrer llibre de Miquel Macià. És a les principals llibreries. Tracta sobre la història d'El 9 Nou, La Marxa, L'Ausona, TVO, Ràdio Vic, etc.. Hi ha un índex de noms per localitzar les pàgines concretes on trobar les més de 1.000 persones que surten al llibre. L'autor explica històries en conjunt de més de mil persones que van participar i es van relacionar amb aquests mitjans de comunicació de Vic. Per exemple, l'"amo" d'El Nou Miquel Codina en aquest índex trobem que surt en 69 pàgines...la seva filla Beth Codina en 25...el polític Enric Castellnou que va tenir bastanta relació amb l'Ausona surt en 30 pàgines..i així es pot localitzar on hi ha la informació de tothom qui hi surt. L'advocat Ferran Font surt en 21 pàgines, l'advocat Miquel Pi en 18...periodistes coneguts com Cristina Gallach en 9, Ramon Besa en 17, Albert Om en 23....i jo mateix que vaig ser subdirector de La Marxa essent director l'autor del llibre en 11. Val la pena llegir-lo.

EL CONFIDENCIAL (12): ESTHER ANTICH. Esther Antich Sariol (Barcelona 1892-1972). Professora i pedagoga. Va ser «directora general de primera enseñanza» (que depenia del «Ministerio de Instrucción Pública») durant el govern de la Segona República de 1938 a 1939. Al final de la guerra va facilitar la fugida d’intel·lectuals cap a França amb un bibliobus. Va viure a París (on va treballar a la Unesco). El 1945 va formar part de la comissió de cultura del Consell Assessor de la Presidència de la Generalitat a l’exili. Va poder tornar a Barcelona el 1964 i hi va morir el 1972. El 1927 s’havia incorporat a l’equip de pedagogs de l’Ajuntament de Barcelona. El 1931 va ser secretària del departament tècnic de cultura de l’Ajuntament dins l’equip de Manuel Ainaud on va tenir contacte amb altres col·laboradors d’Ainaud com Ventura Gassol, Pere Bohigas, Miquel Llor, Artur Martorell...etc...El seu germà, el traductor Ismael Antich es va casar amb Maria Gràcia Espadaler filla del músic Joan Baptista Espadaler i avi de la meva mare. Maria Gràcia era cunyada d’Esther Antich. Estava casada amb el seu únic germà. També és curiós el detall que el filòsof i humorista català Francesc Pujols considerava a Esther Antich un destacat amor platònic en la seva vida...ell mateix ho explica en textos seus. L’exili català era un món petit on es coneixien tots. És probable que Esther Antich i Manuel Serra i Moret es coneixessin.

EL CONFIDENCIAL (11): Després de l’estancament natural dels anys cuidant els meus pares... poc després de què morissin vaig veure que tenia més temps disponible i calia repotenciar tota la meva activitat. I vaig veure que tenia prous recursos per finançar un llibre cada any que amb la seva venda augmentaria el volum de vendes de la parada i amb temps també podria fer créixer el confidencial...Després de la ressaca era intentar com començar de nou. I així van néixer els llibres de «Poder i diners de la Jet-Set»...en va sortir un el 2017, un el 2018...un el 2019..i un el 2020...i després ja vaig petar i vaig tenir l’accident de cotxe del 3/10/2020. Els llibres de la Jet-Set recuperaven a la meva manera l’esperit de la primera Marxa (de 1989 a 1995...que va ser la bona). I la intenció era que s’anirien convertint en el MEU MITJÀ DE COMUNICACIÓ. La clientela de les parades va respondre en general amb molt suport i una minoria activa amb entusiasme... Se’n venien alguns a llibreries...però la majoria els venia jo....El 1 i el 2 estan totalment esgotats....i del 3 en queden pocs. El cost era de 5 euros per exemplar i els venia a 12. I qualsevol client que em fes una compra de dotze euros o més li regalava el llibre de la Jet-Set. Això era una promoció que em feia augmentar les vendes i la clientela repetia més ...venien més sovint en senyal de suport...els llibres de la Jet-Set es van convertir per una part de la clientela en una causa a la que donar suport...

MINI-MEMÒRIES MEVA EXPERIÈNCIA PROFESSIONAL (1): De petit vaig ser un molt bon estudiant. D'adolescent ja no tant. Molt menys. El motiu és ben clar, vaig ser un jove inquiet que volia entendre com funciona realment el món. I llavors volia més pràctica de les coses i no tanta teoria com quan era petit. Els llibres han tingut una enorme importància a la meva vida. La meva adolescència aniria dels 15 als 19 (de 1985 a 1989). A partir dels 19 vaig començar a treballar de periodista i vaig tornar a llegir molt. Va començar la meva vida laboral. Vaig estar de sort i vaig ser el lloc oportú en el moment oportú. Des del 1985 era corresponsal del setmanari "Ausona" de Vic a la zona on visc (St.Quirze de Besora i el seu entorn conegut com El Bisaura). El 1988 un grup d'accionistes van plantejar comprar l'Ausona i renovar-lo fent un setmanari més modern i dinàmic. No van poder perquè molts altres accionistes no van voler vendre les accions i no van poder fer la majoria. Finalment van decidir sortir de l'Ausona i crear un nou setmanari de zero. El 1989 va néixer La Marxa. Aquí vaig conèixer a tres persones que entre totes tres en diferents etapes vaig fer tota la meva vida laboral fins a l'accident de cotxe del 3/10/2020 en el qual vaig estar apunt de matar-me i que em va dur a tenir una pensió d'invalidesa total als 52 anys. Vaig començar a treballar de periodista a la redacció de La Marxa el 1989 i abans havia estat corresponsal a l'Ausona. Del 1985 al 1989 havia tingut una etapa juvenil essent militant d'una organització política: El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) que actualment es diu Poble Lliure i està integrat a la CUP (candidatura d'unitat popular que ara és una força parlamentària a Catalunya). Aquest origen polític meu va agradar a Miquel Macià (director fundador de La Marxa i accionista) i va ser un element més que va ajudar a que em contractessin. Llavors jo era un estudiant de Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona i tenia un nivell cultural mig alt i una capacitat de síntesi en l'expressió escrita més que correcte. Aquest va ser el meu inici a la redacció de La Marxa. I des del 1989 no he tornat a formar part mai de cap organització política. He seguit en el món de la comunicació d'àmbit local.

MINI-MEMÒRIES MEVA EXPERIÈNCIA PROFESSIONAL (2): Vaig estar a La Marxa del 1989 a 1996. El setmanari deia tenir una difusió de 8.000 exemplars per setmana a Osona, El Ripollès i El Lluçanès. El president del Consell d'Administració i accionista principal de l'empresa editora a l'inici era l'empresari de Vic Joan Orriols Puig (el Nan). També era aleshores el propietari de Ràdio Vic i controlava Televió d'Osona. I hi havia vincles amb el Reclam. L'advocat de l'empresa era Miquel Pi Costa (petit accionista) i el director Miquel Macià Arqués (també accionista). Treballant per aquestes tres persones (en diferents etapes i no junts) vaig fer els trenta anys de la meva vida laboral fins a l'accident del 3-10-2020 que vaig passar a l'invalidesa. També ha estat un punt de referència permanent per mi l'impressionant activitat professional de Cristina Gallach Figueras (que té 10 anys més que jo i que de petit vaig fer amb ella pràctiques d'anglès... érem veïns del mateix carrer). Gallach ha tingut càrrecs importants al govern espanyol socialista actual, a l'Otan i a la Unió Europea al costat de Javier Solana durant una dècada. Ho aniré explicant mica en mica a grans trets generals. A La Marxa de seguida em van encarregar fer les seccions d'economia i empreses i alguns temes també de política. En aquesta etapa vaig aprendre moltes coses estant a la redacció a jornada sencera. Conscient que a part del sou hi guanyava aprendre molt... vaig treballar aquells anys també molt. Amb aquesta meva actitud molt receptiva a fer feina em vaig guanyar la confiança de Macià i el 1991 em van nomenar subdirector. En aquella època molta gent treballava sense haver acabat la llicenciatura de Ciències de la Informació. Per aquesta gent el govern va obrir un període de temps perquè tothom qui pugués acreditar cinc anys treballant al sector assalariat o com autònom es podia col·legiar al Col·legi de Periodistes de Catalunya i obtenir així el carnet professional oficial. I per la resta de gent en aquesta mateixa situació es va crear el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) al qual vaig estar afiliat des dels inicis. El Sindicat també emetia un carnet professional vàlid que et permetia entrar a qualsevol lloc oficial. Més endavant inclús essent afiliat al Sindicat podies obtenir el carnet internacional de la Federació Internacional de Periodistes (que és el carnet professional mundial). Aquest també el vaig tenir. Finalment a partir de la meva feina feta (ja fora de La Marxa) el 2002 va poder col·legiar-me al Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya podent acreditar deu anys d'experiència professional al sector. Va ser just l'últim any que s'admetia aquesta via. Del 2003 en endavant només es podien col·legiar gent llicenciada. Així, tot i ser més jove d'edat, per formació formo part del què es coneix com la generació de la "vella escola" de la professió.