DOSSIER 12:  REGIÓ 7 DE MANRESA EM VA FER UNA INTERESSANT ENTREVISTA SOBRE ELS MEUS LLIBRES DE LA JET-SET (que van sortir del 2017 al 2020) EL JUNY DEL 2019  :

Aquí la teniu:

https://www.regio7.cat/cultures/2019/06/19/jet-set-catalunya-interior-homologable/551865.html





TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL:

Albert Anglada i Freixer va néixer el 1970. És veí de Sant Quirze de Besora. És un petit assessor de comunicació, investigador, editor i escriptor (professional autònom des de 1999). Col·legiat al Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya (dels 2003 al 2012).

Ha estat redactor i subdirector d'un setmanari d'Osona, el Ripollès i el Moianès que es deia "La Marxa" (1989-1996) i hi duia la secció d'economia i empreses. Ha estat corresponsal en aquestes comarques de l'agència Europa Press (1999) i del diari econòmic "Cinco Días" (1996-1999). Va ser tècnic de comunicació autònom a mitja jornada del departament de fires de l'Ajuntament de Vic (2000-2003).

El 2017 va publicar el primer exemplar dels llibres "Poder i diners de la Jet-Set d'Osona, el Bages, el Ripollès i la Garrotxa i la seva relació amb Barcelona". Un llibre-reportatge del món de l'Alta Societat d'aquestes comarques amb un tiratge de 500 exemplars i es van acabar pràcticament tots en un any i mig.

El 2018 va sortir la segona entrega amb un tiratge de 600 exemplars. El segon també està esgotat.

 El 2019 el tercer amb un tiratge de 400 exemplars. I el 2020 el quart amb també 400 exemplars. El novembre del 2020 va aparèixer aquesta web que és la continuació d'aquests llibres (que ja no en sortiran més).

El contingut d'aquests llibres no caduca en un any. Se'n parla molt i la gent se'l deixen. Tenen èxit.

Es poden trobar a les principals biblioteques de Manresa, Vic, Olot, Manlleu, Torelló i Ripoll. El territori on hi ha les seus centrals de l'Uvic-Ucc- i zones properes: Osona, el Bages, el Ripollès i La Garrotxa més el Berguedà, el Moianès i Les Guilleries- Baix Montseny i on hi viuen unes 430.000 persones majors d'edat.

El 3-10-2020 Albert Anglada va tenir un greu accident de cotxe a partir del qual després d'un any i mig de baixa mèdica li han concedit una pensió d'invalidesa permanent.

  DOSSIER 11:  INVESTIGACIÓ QUI VA AJUDAR  E.T.A  A MATAR A CARRERO BLANCO. REPORTATGE. TOTA LA VERITAT. Notícia de 1/1/2024.

I secrets del segrest de Javier Rupérez.

La periodista Pilar Urbano en un interessant llibre de 960 pàgines que es diu "El precio del trono" editat per Planeta el 2011 publica una documentada investigació periodística sobre els primers anys d'ETA i fins 1977 aclarint especialment tots els misteris de l'atemptat de Carrero Blanco.

Urbano té excel·lents contactes als més alts nivells del poder a Madrid i coneix a alguns dels principals més alts comandaments militars i policials en actiu. La veritat és que la seva investigació és molt bona (i polèmica) i ella assegura que és "la veritat" i ho documenta bé. En tot cas, llegit amb objectivitat el què explica és altament creïble i aclareix bé el tema. Personalment crec que si no és la veritat, s'hi acosta molt. Realment.

EL VERITABLE MOTIU DE FONS DEL SEGREST DE JAVIER RUPÉREZ PER PART D’ETA PM:

ETA va fer també diversos intents de segrest contra familiars de l’aleshores rei Juan Carlos I que van ser tots desmuntats per la guardia civil. A dins d’ETA hi havia “infiltrats”. Concretament es va intentar segrestar al pare del rei Don Juan de Borbón sense aconseguir-ho. I també a Pilar de Borbón germana de Juan Carlos. Entre altres.

Iñaki Mujika Arregui (alias Ezquerra) era l’enllaç en cap de la gent afí al Partit Nacionalista Basc (PNV) dins d’ETA. Remenava diners. Duia tres pistoles i tenia una metralleta, 5 d.n.is, 4 carnets de conduïr i dos passaports (gran part d’aquesta documentació era falsificada). El seu poder dins ETA era gran.

Si bé mentre manava ell hi va haver el gran èxit de l’atemptat de Carrero també és una realitat que molts altres atemptats van ser fallits. Molts fracassos (fins i tot alguns molt sospitosos). Sempre segons la investigació de Pilar Urbano.

S’intuïa que hi havia infiltrats dins d’ETA (Urbano insinua que potser el mateix Ezquerra era un infiltrat però en aquest cas no de l’exèrcit espanyol sinó de la connexió PNV-FBI-CIA). I la CIA, quan li convenia, passava també alguna informació aconseguida dins d’ETA a l’espionatge espanyol. Per exemple, la protecció del rei Juan Carlos era un objectiu important pels interessos de la CIA per garantir l’èxit de la transió espanyola. I Juan Carlos I, a diferència de Carrero Blanco, sempre des del primer dia va ser receptiu a les suggerències que li feia la CIA i hi tenia bona relació. I el van protegir.

Les sospites sobre les presumptes traïcions d’Ezquerra van augmentar dins ETA fins que la baralla interna va provocar una escissió entre ETA político-militar (ETA pm) i ETA militar (ETA m). Ezquerra controlava ETA pm que acabaria desapareixent. Els seus contraris, ETA m, encara durarien bastants anys més.

Després d’aquesta investigació de Pilar Urbano (i les fetes per d’altres investigadors) avui en dia se saben els principals secrets de les primeres Etes i d’Eta pm. En canvi, els secrets de l’última ETA (ETA m) no els ha publicat encara ningú. ETAm és la que ha durat més anys i la que matat més gent. Tot un misteri que algun dia s’aclarirà.

Ezquerra es va beneficiar de la llei d’amnistia de 1977. Tenia amics nordamericans que el van ajudar a instal·lar-se com editor de llibres d’art i història basca a Donosti. El 1978 disposava com editor d’una tecnologia nordamericana que en aquell moment no tenia ningú a l’Estat espanyol.

Ezquerra tot i que ja no formava part d’ETA pm el 1979 va participar en un fet curiós. Sempre segons Urbano, el desembre de 1979 Ezquerra que estava retirat va ser convidat per ETA pm a participar als interrogatoris del diputat d’UCD Javier Rupérez segrestat en un xalet prop d’Àvila.

Rupérez no li va veure mai la cara al seu principal interrogador (que segons Urbano era Ezquerra). Es gravaven en cintes magnetofòniques els interrogatoris.

Rupérez recorda que li van preguntar sobre Suárez (que acabava de ser reelegit president del govern espanyol). Punts vulnerables de Suárez. Dones?, Negocis?, Comissions del petroli saudí?, finançament il·legal de l’UCD?.

Després temes de política exterior. L’Otan?, Suárez i l’Otan?, Suárez i els EEUU?, Suárez i el tercer món?,....

A Rupérez li deien que s’estava jugant la vida segons l’interès de les seves respostes. Volien que expliqués tot el què savia. Els interrogatoris van ser també filmats.

Rupérez només era diputat, però també era ambaixador i acabava de deixar el lloc de cap de gabinet del Ministerio de Exteriores per passar a ser secretari de relacions internacionals de la UCD. Per tant, era una profund coneixedor de la política exterior del govern espanyol del moment. Els interrogadors tenien especial interès en aquest tema.

En aquell moment Suárez respecte quina política exterior calia fer es mostrava indecís, cautelós i fins i tot hermètic. Realment Suárez era proper al neutralisme internacional i reaci de l’ingrés a l’Otan. Suárez estava còmode al costat de Yasir Arafat, Fidel Castro o Muamar Gadafi. I estava acomplexat i tímid davant dels dirigents dels EEUU. Aquesta indecisió de Suárez preocupava al Rei i a Washington.

Suárez, sempre segons Urbano, realment buscava relacions plenes amb l’URSS i estudiava acords comercials amb França de material militar.

Quan ETA pm va segrestar a Rupérez era un moment mundialment delicat. L’URSS acabava d’invadir l’Afganistan i els EEUU volien que l’Estat espanyol ingressés a l’Otan quant més aviat millor. Però Suárez no feia cap moviment clar.

El segrest de Rupérez va ser un dels molts misteris en la història d’ETA pm i la presència d’Ezquerra com a interrogador principal permet deduir (sempre segons Urbano) que a la CIA (Urbano sempre considera a Ezquerra un canal de comunicació cap a la CIA) li interessava saber realment de primera mà què pensava algú com Rupérez ben posicionat a l’entorn de Suárez en temes de política internacional. Urbano hi veu aquí el motiu de fons del segrest de Rupérez i perquè Ezquerra va ser reclutat com interrogador de confiança.

Les respostes de Rupérez davant Ezquerra van ajudar a liquidar la carrera política de Suárez que va perdre suports fonamentals quan ja d’una manera convençuda va tenir a la CIA en contra.

La mort de Carrero:

El 1972, sempre segons Urbano, 500 joves molt guerrers del PNV es van passar a ETA en bloc. Aquesta gent haurien començat actuant sols ("firmaven" els seus atemptats com ETA V Asamblea) i es van fusionar amb l'ETA original. Així ETA es va enfortir molt. Amb aquest grup hi anava un líder indiscutible Iñaki Mujika Arregui alias "Ezquerra" que va passar a ser l'home del PNV dins la nova ETA.

"Ezquerra" va ser qui des del primer moment va dir que potser caldria matar a Carrero quant altres dirigents estudiaven només segrestar-lo. Els 500 joves que venien del PNV (homes i dones) van aportar unes 700 pistoles, vehicles i una xarxa de pisos i "caseríos" utilitzables".

Feia temps que la CIA estudiava a Carrero perquè ell havia començat a mostrar-se contrari a renovar l'acord de les bases militars nordamericanes a l'Estat espanyol que caducava el 1973 i el van matar abans que caduqués.

El 1943 s'havia creat el "Servicio de Inteligencia Vasco" (S.I.V) que depenia del govern basc a l'exili. Aquesta organització controlava una xarxa de bascs exiliats que espiaven per encàrrec a polítics nazis, feixistes i comunistes per tota Amèrica llatina i alguns estats d'Europa.

El govern basc a l'exili cobrava per aquesta feina (a tant la peça encarregada) del F.B.I nordamericà en un acord fet amb Edgar Hoover en persona. Que aquesta informació era utilitzada pel FBI i la CIA no se'ls deia (sempre segons Urbano) als membres d'aquesta xarxa que eren molt patriotes bascs. Se'ls deia que els pagava el PNV. Els diners que cobrava el PNV del FBI s'utilitzaven per ajudar a la seva gent a l'exili.

Amb "Ezquerra" i la seva gent, a dins, ETA va començar a ser un peó de gent del Servicio de Inteligencia Vasco (i per tant indirectament del FBI i la CIA nordamericans). També aspiraven a convertir ETA en un peó seu sectors comunistes (dirigits per Moscou) que també tenien un nivell d'infiltració dins ETA encara que més petit que el PNV.

Dels tretze principals dirigents d'ETA sembla que vuit els controlava "Ezquerra". El seu objectiu era clar: Matar a Carrero.

El to de Carrero i López Rodó en les negociacions amb els EEUU no agradava gens a Kissinger. Carrero somiava fins i tot amb tenir la bomba atòmica. Volia marcar distàncies amb els EEU

Al local de Madrid on ETA preparava l'atemptat els moviments del "comando" van despertar les sospites d'un porter que ho va anar a explicar a la guàrdia civil. Quan ja tenien apunt un disposiu per entrar i detenir-los per sorpresa van rebre una ordre clara dels seus superiors: Que ho deixessin estar i que deixessin fins i tot la investigació del tema.

Cal tenir present que en aquells moments la CIA a Madrid compartia despatx amb l'Alt Estat Major de l'espionatge espanyol (al que assessoraven) i per tant s'enteraven de tot el què passava des de dins. Va ser la CIA que va evitar la detenció del "comando" per part de la guàrdia civil- sempre segons Urbano-. Després el van seguir "protegint" controlant que no fossin descoberts.

ETA va preparar l'atemptat durant quinze mesos (diu Urbano) i la CIA va intervenir en diferents fases. Primer la CIA va reorientar ETA (a través d'Ezquerra) perquè abandonessin la idea d'un segrest i anessin a matar-lo, va intervenir per evitar que els detinguessin i finalment va afegir més i i millor explosiu just abans de l'atemptat per assegurar-se que fos contundent. I van fer coincidir la data de l'atemptat amb una visita de Kissinger a Carrero.

La mort de Carrero va representar canviar la política exterior espanyola. I aliniar-se plenament amb els EEUU. Carrero no era realista i pretenia marcar distàncies amb els EEUU i l'OTAN i fer una política exterior espanyola independent amb aliances amb França, Amèrica llatina, el món àrab i Rússia. Tota aquesta idea es va acabar del tot amb l'atemptat.

Tècnics de l'exèrcit espanyol (sempre segons Urbano) van elaborar un informe demostrant que l'explosiu de l'atemptat era molt potent (C4). El C4 només es fabricava als EEUU i per ús exclusiu de les forces armades. La CIA havia deixat una marca clara de la seva presència al lloc dels fets.

L'informe va arribar a la taula de Franco el qual no volia molestar a l'ambaixador nordamericà i va optar per no fer res de moment, però va autoritzar al fiscal del Tribunal Suprem Fernando Herrero Tejedor a comentar-ho en determinats ambients però sense acusar a ningú en concret

Herrero Tejedor en un acte solemne del Tribunal Suprem el 16-9-1974 va declarar que en l'atemptat de Carrero Blanco a més d'ETA hi havien intervingut altres organitzacions. Va dir que tenien informació concreta de qui havia ajudat ETA i això s'investigaria en el sumari en curs.

Aquestes paraules dites en un acte públic van tenir conseqüències. El 4 de març del 1975 va deixar de ser fiscal per ser ministre. El 12 de juny va morir en un estrany accident a la carretera. I el jutge que duia el cas de l'atemptat de Carrero va donar la causa per tancada i el Suprem va ordenar que passés a l'autoritat judicial militar. L'amnistia del 1977 va arxivar moltes causes (entre elles la de l'atemptat de Carrero). I encara actualment no es permet a ningú accedir a la documentació d'aquesta causa.

Finalment Ezquerra i la seva gent van acabar a ETA político-militar que va acabar plegant poc després. La continuadora de l'activitat violenta va ser ETA militar. 

Les dècades d'ETA militar van ser les més sanguinàries de totes i encara avui en dia ningú ha explicat res sobre la veritat d'ETA militar, el funcionament intern real de la qual continua essent un gran misteri.

 Dossier 10: NEGOCIS DELS TOUS JOIERS DE MANRESA

(Aquí hi ha MÉS INFORMACIÓ SOBRE ELS TOUS QUE SEGUEIX DEL DOSSIER 0d): D'altra banda Rosa Oriol i Salvador Tous, els creadors de l'empresa, van començar a festejar a inicis dels anys seixanta del segle XX a l'hotel La Solana de Ripoll lloc que frequentava la classe burgesa esquiadora de Barcelona de l'època. Pocs anys després es van casar i han arribat fins on són ara. seguirem aquí amb més informació properament. Notícia de 1/1/2024.

El fons suís Partners Group té a la venda la seva participació al grup de joieria Tous.

Partners Group estudia vendre la seva participació a Tous (des del 2021).  El fons suïs va entrar al capital d'aquest grup de joieria fa uns vuit anys i controla quasi un 24% del mateix. S'ha publicat en diferents mitjans que la valoració d'aquesta participació seria d'uns dos-cents milions d'euros. El grup Tous va tancar el 2022 amb una facturació molt bona de 450 milions d'euros superant les previsions fetes. Un 17% més que l'any anterior i superant les xifres pre-covid. Les joies van representar el 70%, els complements el 20% i la rellotgeria el 10%. Un 25% del grup està controlat pel fons suís Partners Group. El benefici ha estat de 36 milions d'euros. La venda digital és un 21% de la facturació. I el grup té actius 643 establiments al món amb unes 4.000 persones empleades. El primer mercat és l'espanyol seguit d'Estats Units, Polònia i Portugal.

La família Tous té un altre 75% i hi ha un 1% en mans d'un grup d'executius

El 2019, abans del Covid, Tous facturava quasi 400 milions d'euros i tenia 750 establiments comercials en quasi 60 estats que són quasi cent més que el 2018. D'aquesta facturació més o menys la meitat prové del mercat espanyol.

La pandèmia els va obligar a tenir les botigues tancades durant més d'un any. El 2020 Tous va facturar quasi 320 milions d'euros uns cent setanta milions menys que el 2019.

L'estratègia del futur immediat és tancar les botigues menys rendibles i apostar pel comerç electrònic. Es limitaran als 45 estats on hi ha més negoci.

 

DOSSIER 9: GRUP VIÑAS: Notícia de 1/1/2024.

FINCAS GANADERAS DE ARAGÓN SL:

Aquesta societat té el seu domicili a Sant Llorenç Desmunts, s/n, polígon industrial. Vic. La seva activitat són altres explotacions de bestiar. Va començar operacions el 14-7-2005. Està a la categoria d'empreses amb una facturació inferior als 500.000 euros.

Josep Viñas Roviró és administrador únic (6-3-2020). Ho ha deixat de ser a 14-8-2020.

Glòria Viñas Roviró és apoderada solidària (6-3-2020). Ho ha deixat de ser a 14-8-2020.

VALLESRAM SL:

Domicili Sant Llorenç Desmunts, s/n polígon industrial Vic. Ampliar objecte social a: Transport de mercaderies per carretera. Fabricació de productes per l'alimentació d'animals de granja.

Aquesta empresa va començar operacions el 23-1-2003. Està a la categoria d'empreses amb una facturació entre 500.000 i 1.000.000 euros.

Josep Viñas Roviro és administrador únic (14-4-2011). Des d'aquesta data el nou soci únic és Invers Marc 95 SL.

Glòria Viñas Roviro és apoderada (14-4-2011).

Arnau Camprubí Codinach és apoderat (24-3-2022).

CAL FUSTA SL:

Aquesta empresa té el seu domicili social a Sant Llorenç Desmunts, s/n polígon industrial Malloles (Vic). Abans es denominava Viñas Molas SL fins el 18-7-2016 quan Josep Molas Nogue va deixar de ser administrador únic de l'empresa. Es dedica a l'explotació de bestiar boví per la producció de llet. Va començar operacions el 12-11-2003. Està a la categoria d'empreses amb unes vendes entre 1.000.000 i 2.500.000 euros.

Josep Viñas Roviró és administrador únic (17-6-2016).

Glòria Viñas Roviró és apoderada solidària (5-7-2016).

 VALLIN BLANCO SL:

Aquesta societat té el seu domicili social a Sant Llorenç Desmunts, s/n, polígon industrial. Vic. Es dedica a l'explotació de bestiar boví i búfals. Va començar operacions el 23-10-2001. Està a la categoria d'empreses amb una facturació superior als 2.500.000 euros. 

Glòria Viñas Roviro es administradora única (7-2-2020).

Josep Viñas Roviro és apoderat solidari (7-2-2020).

INVERS MARC 95 SL:

Aquesta societat té el seu domicili social a Mas Puigventos, s/n Carretera de Taradell, s/n de Vic. Es dedica a la compravenda de béns immobiliaris per compte pròpia. Va començar operacions el 24-3-1995. Està a la categoria d'empreses amb un nivell de vendes inferior als 500.000 euros.

Josep Viñas Roviro és administrador únic (7-2-2020).

Glòria Viñas Roviro és apoderat solidari (7-2-2020).

PROMOTORA HECTOMETRO SL:

Aquesta societat té el seu domicili social a Sant Llorenç Desmunts, s/n, polígon industrial. Vic. Es dedica a l'explotació de bestiar porcí. Va començar operacions el 16-1-1995. Està a la categoria d'empreses amb un nivell d'ingressos inferior als 500.000 euros. 

Glòria Viñas Roviro administradora única (5-2-2010).

Josep Viñas Roviro apoderat (5-2-2010).

SALA DE DESFER I MAGATZEM FRIGORÍFIC J. VIÑAS SA:

Activitat: Processat i conservació de carn. Sant Llorenç Desmunts, parc. B, 22. polígon industrial (Vic). Va començar operacions el 31-1-1984. El capital social és de 144.240 euros. Està a la categoria d'empreses amb un nivell de vendes superior als 2.500.000 euros.

Josep Viñas Roviró és administrador únic (30-7-2012).
Glòria Viñas Roviró és apoderada solidària (31-3-2017).

Marques registrades: J. Viñas SA vedella nostra, J. Viñas SA poltre nostre, J. Viñas SA xai nostre, Grup Viñas, Grup Viñas 1962. El 31-5-2018 Sala de Desfer i Magatzem Frigorífic J. Viñas SA ha absorvit a Carnissers d'Osona SA (fusió per absorció).

BOVIOSONA SL:

Domicili a C/ St. Llorenç Desmunts (pol. Ind. Vic), s/n. Parc. B22. Activitat: explotació d'altre bestiar boví i búfals. Està a la categoria d'empreses amb unes vendes superiors als 2.500.000 euros. Auditor: Despatx i Gabinet d'Auditoria SLP.

Josep Viñas Roviro administrador únic (7-2-2020).

Gloria Viñas Roviro apoderada solidària (7-2-2020).

   BOVI FONT SL:

Aquesta societat té el seu domicili social a Sant Llorenç Desmunts, s/n, polígon industrial. Vic. Es dedica al cultiu de vinya. Està a la categoria d'empreses amb una facturació entre 1.000.000 i 2.500.000 euros. El soci únic és Invers Marc 95 SL.

Glòria Viñas Roviro és administradora única (7-2-2020).

Josep Viñas Roviro és apoderat solidari (7-2-2020).

Tota la informació sobre empreses que hi ha en aquest llibre prové o de fons pròpies, o del Registre Mercantil o dels serveis d’informació empresarial EMPRESIA i INFORMA D&B SA.

 DOSSIER 8: ELS BENITO (SEIDOR) UNA NOVA FORTUNA A VIC. Actualització de maig 2025. Carlyle Europe Technology Partners ("CETP") s'ha convertit en soci majoritari de Seidor amb el 60% mentre que el 40% restant queda en mans dels accionistes originals. Notícia de 1/1/2024.

Seidor és un petit grup ara multinacional que va néixer a Vic. Té 19 oficines a l' Estat espanyol, 3 a Xile, 2 a Argentina, 2 a Brasil. I 1 als següents estats: Portugal, Bèlgica, Estats Units, a 7 estats més d'Amèrica, als Emirats Àrabs Units i més recentment al Marroc des d'on operaran a Àfrica i especialment a l'Àfrica francòfona.

Va ser fundat el 1982, pels germans Santiago i Andreu Benito. A la data Seidor dóna feina a unes 2.700 persones a tot el món i factura entre 200 i 220 milions d'euros. És soci de serveis de Ibm, Microsof, Adobe i Sap. Fa feines consultoria de telecomunicacions i desenvolupament de xarxes informàtiques.

AMB SEU SOCIAL A C/ EIX ONZE DE SETEMBRE 41-43 DE VIC:

 DOSSIER 7: ARNAU ROVIRA; MANLLEU FILL DE JOAN ROVIRA PRIMER PRESIDENT I FUNDADOR PATRONAL D'OSONA. (Notícia de 1/1/2024).

La família Rovira va comprar l'històrica fàbrica de Can Llanes de Manlleu a inicis dels anys 2.000 canviant-ne la seva activitat tradicional.

El manlleuenc Joan Rovira Vilaró (pare de Marc Rovira Martínez i d'Arnau Rovira Martínez, aquest darrer actualment alcalde de Manlleu per  Junts x Catalunya a Manlleu )és responsable de màrqueting de Mimcord XXI SL, president del cercle EURAM Osona i president Centre de Formacio en Tecnologies La Salle. 

Arnau Rovira, alcalde de l'Ajuntament de Manlleu és fill de Joan Rovira qui va ser el primer president de la patronal Consell Empresarial d'Osona adscrita a la patronal catalana Foment del Treball.

S'ESPECULA QUE XAVIER ROVIRA VA VENDRE IQAP PER UNS CINQUANTA MILIONS D'EUROS

Xavier Rovira Vilaró (germà de Jordi i Joan i actualment jubilat) va vendre el 2018 la seva empresa IQAP MASTERBATCH del sector químic i amb seu a Les Masies de Roda (Osona). Tot i que no s'ha confirmat oficialment en fonts del sector s'especula que l'operació es podria haver fet per una xifra per sobre dels 50 milions d'euros pagats per l'empresa nordamericana PolyOne. 

IQAP en mans de Rovira facturava uns 40 milions d'euros i estava en beneficis. Un terç de les seves vendes eren exportacions i donava feina a quasi dues-centes persones. IQAP va ser creada per Francesc Xavier Rovira el 1979 i es dedicava a fabricar colorants i aditius.

MIMCORD XXI SL:

Del Ter, s/n Can Llanas. Manlleu.

Es dedica a la fabricació de cordes, cordills, fils, bramants i tota classe de derivats del paper i cartró. També compravenda i administració de béns immobles. Producció d'energia elèctrica d'origen tèrmic convencional. Va començar operacions el 24-8-2000. Té un capital social de 2.099.550 euros. Està a la categoria d'empreses amb una facturació superior als 500.000 euros.

Jordi Rovira Vilaró  és president (2-9-2020). Rosa Rovira Garcia és secretària (2-9-2020). Joan Rovira Vilaró és conseller (2-9-2020). Marta Codina Marin és apoderada solidària (16-12-2022). Glòria Salat Casellas és també apoderada solidària (16-12-2022). Berta Rifà Comellas és apoderada solidària (5-1-2023). Marc Rovira Martínez és apoderat solidari (22-10-2023).

Marc Rovira Martínez (fill de Joan Rovira Vilaró) és un dels responsables de Mimturk (empresa del grup Mimgroup amb instal·lacions a Turquia).

L’actual MIMGROUP, del sector paperer i el tèxtil tradicional, va començar la seva experiència empresarial l’any 1952, a càrrec de Sebastià Rovira Tenas, fundador i propietari. La primera corda de paper es va crear l’any 1958 davant la necessitat expressada per l’empresa SEAT. L'any 1986, és constitueix la primera empresa del grup, Mimcord que adquireix personalitat pròpia amb l’objectiu de desenvolupar els fils de paper i les seves aplicacions. 

Així inicialment es creen les cordes per substituir la boga natural en la fabricació de seients per cadires rústiques. Posteriorment es desenvolupen els fils de paper com a nanses per a bosses de botiga, ja en l’any 2000 s’amplien les instal·lacions fins a l’actual superfície de 17.000m2. El grup factura uns 7 milions d'euros.

L'actual seu social del MIMGROUP és l’antiga finca de Can Llanas, una finca industrial amb llarga història. MIMGROUP va fer una acurada reconstrucció de la finca i una adaptació de la turbina i el seu entorn amb les noves necessitats ecològiques, amb la construcció d’un pas per peixos i millora de les vores del riu.

Avui Mimcord és capdavantera a Europa en la fabricació de fils i cordes de paper. Aquests fils i cordes es venen emprant històricament per usos tècnics, però també més recentment per embogar cadires, teixir estores, fer recobriment de parets o fer les nanses de les bosses dites de “boutique”. Actualment s’obtenen unes 4000 Tm l’any de fils i cordes, amb una plantilla de 32 persones entre personal tècnic i de producció, sent líders del mercat europeu.

La decisió de posicionar-se geogràficament a Turquia respon a la necessitat d’apropar- se als clients d’un mercat en expansió i per tant, mantenir i millorar la competitivitat i el servei. La inversió en una planta productiva busca fidelitzar els actuals clients alhora que està molt atents a noves implantacions. Turquia és un mercat en expansió, com també ho son altres països veïns.

La nova societat de nom MIMTURK, és dissenya amb l’objectiu de ser una unitat de producció dins el grup. Amb gestió comercial directa dins el país i una àmplia capacitat d’exportació gràcies a la gestió centralitzada a MIMCORD XXI SL . Conèixer el tarannà de la gent de Turquia és molt important, per això, per una ràpida implantació compten amb un soci local que ja té cultura empresarial.

ÇAGDAS es una empresa de capital 100% turc situada a ADANA, i annexa a les seves instal·lacions s’ubica MIMTURK.

JORDI ROVIRA VILARÓ TAMBÉ CONSTA COM A CONSELLER DE PROMOCIONS TERVEU SL:

Té el domicili social a Major, 67, baixos de Santa Maria de Corcó (l'Esquirol). Es dedica a la promoció immobiliària. Va començar operacions el 20-3-2007. El capital social és de 1.239.000. Està a la categoria d'empreses amb un nivell de vendes inferior als 500.000 euros.

President: Joan Font Morera, (1-12-2015).

Secretari: Francesc Xavier Pou Colome (30-5-2013).

Consellers a 30-5-2013 són: Jordi Rovira Vilaró, Jordi Taña Fargas, Albert Sola Aulet, Miquel Batlle Bertran, Antoni Vilella Aulinas, Josep Alcántara Arjona i Hernan Cortes Ges.

El 30-5-2013 l'empresa va fer una forta ampliació de capital de 69.000 euros a 1.239.000 euros.

Tota la informació sobre empreses que hi ha en aquest llibre prové o de fons pròpies, o del Registre Mercantil o dels serveis d’informació empresarial EMPRESIA i INFORMA D&B SA.

 

DOSSIER 6: Vic: Baralles entre rics canonges de la catedral de Vic, el bisbe i un delegat papal per posar ordre davant el luxós "tren" de vida d'aquests canonges a l'edat mitjana:

Molts canonges de la Catedral als segles XI i XII eren milionaris i duien una vida escandalosa situació que va generar conflictes i va durar força temps. (Notícia de 1/1/2024).

Paul H. Freedman va néixer a Nova York el 1949. És doctor en història per la Universitat de Califòrnia i professor universitari. És autor del llibre “Tradició i regeneració a la Catalunya medieval” publicat per l’editorial Curial el 1985. L’edició va ser patrocinada pel Departament de Cultura de la Generalitat i té un pròleg de l’historiador taradellenc mossèn Antoni Pladevall.

És dóna la casualitat que a la portada del llibre no s’ementa “la diòcesi de Vic” per enlloc (sí a la pàgina 3) quan en canvi el llibre és en la seva totalitat i exclusivament un estudi d’una part de l’edat mitjana de la història del bisbat de Vic. El fet que no s’esmenti Vic a la portada va provocar que el llibre passés bastant desapercebut en el seu moment tant a Vic ciutat com a tot el territori on hi ha les seus centrals de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i zones properes: Osona, el Bages, el Berguedà i el Moianès, i el Ripollès, la Garrotxa i Les Guilleries-Baix Montseny.

És doncs un llibre molt desconegut però molt interessant. Durant la seva estada a Vic per fer el llibre Paul H. Freedman va mantenir contactes amb els responsables d'arxius del Bisbat de Vic. Aquests arxius són famosos per la gran quantitat i diversitat de documents antics conservats tot i les precarietats amb què es poden consultar pel seu enorme volum i falta de recursos.

Al llibre Freedman agraeix l’ajuda rebuda per part d’Alexandre Genís i Montserrat Orriols de Genís (cunyat i germana del conegut empresari jubilat Joan Orriols Puig alias el Nan fundador del desaparegut setmanari La Marxa quan era propietari també de Ràdio Vic als anys noranta del segle XX) i l’ajuda de Joan Orriols i Montserrat Puig d’Orriols (els pares d’El Nan).

També agraeix l’ajuda a les persones relacionades amb els arxius Episcopal i Capitular de Vic: Mossèn Miquel S. Gros, Ignàsia Font i el doctor Ramon Ordeig. I també Imma Ollich i mossèn Antoni Pladevall.

Els arxius episcopals de Vic atrauen habitualment estudiosos estrangers de temes medievals especialment nordamericans, francesos i alemanys. Paul H. Freedman és considerat un autor de gran prestigi.

Mossèn Pladevall no només li fa el pròleg sinó que va repassar l’esborrany del llibre i li va corregir alguns errors. En el pròleg Pladevall aclareix que ell no comparteix tot el què diu Freedman. Concretament diu que “en alguns aspectes assumeix hipòtesis o deduccions d’altri que no creiem prou ben assentades” i admet que en alguns casos ell (Pladevall) donaria “una altra interpretació dels fets”. Tot i així insisteix que “aquestes observacions no li lleven cap mèrit al treball acurat.... que l’autor ens ofereix”. Freedman va ser a Vic a finals dels anys setanta del segle XX per preparar el llibre que és en bona part la seva tesi doctoral.

Els aspectes més polèmics del llibre i que cal esmentar perquè es refereixen a la intensa vida de la Jet-Set (Alta societat) vigatana d’una part de l’edat mitjana no són fets i comportaments exclusius de la classe alta de Vic d’aquella època. Es donaven en altres llocs d’Europa (en capitals de bisbat) el què passa és que no a tot arreu se’n han conservat documents com sí és el cas de Vic.

El nucli d’alt poder que el llibre estudia és el nucli de canonges que formaven el “capítol” de la Catedral i el seu enorme poder a vegades en sintonia o a vegades enfrontats amb el bisbe depèn del moment.

Al segle XII Vic va entrar en una fase de cert aïllament respecte Barcelona perquè la reconquesta cap a Lleida i Tarragona anava avançant i els comtes de Barcelona anaven concentrant el seu interès i energies cap al sud. En canvi al segle XI els bisbes de Vic van ser grans aliats (fins i tot militars) i confidents dels comtes de Barcelona en la seva política de reconquesta de nous territoris.

Els bisbes de Vic del segle XII ja no eren parents directes del comtes de Barcelona sinó que provenien d’una noblesa de segon grau propietària de castells menys estratègics (com ara les famílies dels Malla, els Castellterçol i els Tavertet).

Aquest aïllament (el fet de no tenir al segle XII ja cap pes en la política catalana que es dirigia des de Barcelona quan al segle XI s’havia donat la situació contrària) va portar a un important localisme.

Els canonges del capítol de la Catedral provenien de famílies de la classe alta local i al segle XII van poder fer bastant la seva gràcies a l’ambient localista que havia portat l’aïllament respecte els grans temes del moment de la política catalana.

La realitat és que els canonges tenien una gran autonomia respecte els bisbes però no formaven un cos únic i unit més enllà de les aliances entre els respectives famílies perquè quasi tots ells eren de la noblesa. No hi havia massa ganes d’una austera vocació comunitària.

En teoria el capítol havia de practicar una vida monacal amb la propietat en comunitat i els canonges vivint junts. Aquesta teoria a la pràctica s’incomplia a quasi tota Europa per la procedència social dels canonges quasi tots ells membres de riques i nobles famílies de cada localitat. A la pràctica els capítols de les catedrals (com també els monestirs) rebien donacions i terres de les famílies més adinerades i a canvi feien entrar alguns dels seus fills als capítols i/o monestirs. Però una vegada dins dels capítols els adinerats canonges mantenien estrets vincles amb les seves famílies i amb les seves propietats. Cosa que feia que preferissin no viure en comunitat sinó a casa seva.

Diu Freedman. “Tot al llarg de l’edat mitjana el capítol de Vic expressà el seu desig d’esdevenir un model de comunitat apostòlica, però consentí els capricis individuals dels seus canonges”. Així, tots els membres del capítol d’origen noble eren individualment rics però com a grup no tenien res. Eren com a grup insolvents (però individualment riquíssims).

A finals del segle XI la regla de Sant Agustí fomentada des de Roma pretenia que la vida apostòlica als capítols fos real i no només un decorat. Però a la pràctica actuaven en contra d’aquesta intenció la realitat objectiva que els bisbes tenien riqueses i els canonges un gran sentit individual (a causa de les riqueses de les seves famílies).

Aquesta regla de Sant Agustí va tenir èxit a les col·legiates no catedralícies és a dir les de Manlleu, Manresa i l’Estany en el cas del bisbat de Vic. Però els capítols de les catedrals (inclosa la de Vic) no eren tant submisos i es van resistir a totes aquestes mesures i van continuar amb la seva línia de combinar a la pràctica pobresa comunal i riquesa personal i certa indiferència a tots aquests canvis que els pretenien imposar.

Freedman arriba a l’extrem de dir que entre els canonges de la Catedral de Vic: “Existia una certa vida comunitària, però era més la d’un casino que la d’un monestir”.

Entre 1080 i 1090 el bisbe Berenguer va expulsar tots els canonges de la Catedral esmentant (segons Freedman) el “seu vergonyós comportament. El bisbe entrevistà aquells pocs canonges que semblaven desitjar sincerament la correcció de llur estil de vida. Assistiren a aquesta reunió també diversos dignataris de fora la diòcesi, incloent-hi l’abat de la comunitat de Sant Ruf d’Avinyó (França), el capítol augustinià que va inspirar la reforma de les col·legiates de Catalunya”.

En aquesta reunió es van denunciar pràctiques dels canonges expulsats: “com el joc, la caça i el manteniment de concubines”.

Segons les investigacions de Freedman sembla que a partir del 1098 es va crear: “Un grup autònom de canonges semimonàstics, subjectes no al sacristà sinó als quatre primers canonges abans esmentats” (l’ardiaca, el preceptor, el cabiscol i un altre). Freedman afirma que “s’establí, o es renovà, com assenyala el bisbe, un cos especial dins del capítol”.

Així, finalment les esglésies col·legiates de Manlleu, Manresa i l’Estany van seguir la regla de Sant Agustí però als capítols de les catedrals de Catalunya (inclosa la de Vic) funcionaven dos grups uns que també seguien aquesta regla i complien religiosament els seus deures místics (els més pobres) i uns altres (els més rics) que continuaven amb els seus antics costums (això sí molt més discretament) perquè legalment se’ls continuava permetent tenir propietats privades individuals i no se’ls exigia a tots viure en comunitat.

Alguns d’aquests canonges rics vivien en cases particulars impressionants i fins i tot mantenien guarnicions d’homes armats.

D’altra banda, també cal dir en favor del prestigi del capítol de Vic que al segle XII un canonge, Pere de Cardona, va arribar a tenir fama internacional com erudit en dret romà. i va arribar a ser nomenat cardenal a Roma. Pere de Cardona va ser canonge a Vic del 1167 al 1181. Un exemple de què no tots els canonges es dedicaven només a la caça, el joc i mantenir concubines.

El Monestir de Sant Joan de les Abadesses important a l’inici de la reconquesta:

En aquest mateix llibre de Freedman hi ha una altre part que també és del nostre interès. El prestigiós historiador nordamericà explica que Vic destacava a Europa els segles X i XI com un centre de cultura i de poder ben organitzat. La Catedral de Vic i el Monestir de Ripoll tenien fama en l’Europa de l’època especialment en litúrgia i matemàtiques. Eren llocs d’un nivell intel·lectual alt comparables amb altres llocs d’Europa com Lieja, Laon i Auxerre.

La reconquesta de Catalunya (amb el desplaçament cap al sud i l’oest de les fronteres) va deixar Vic aïllat. Tot i que no va ser tant pròsper com els segles X i XI el “Vic aïllat” va augmentar la seva activitat comercial i mercantil. I alguns mercaders de Vic van tenir un paper important en els negocis mediterranis catalans al segle XIII.

Freedman esmenta també la importància del Monestir de Sant Joan de les Abadesses en la consolidació de la primera frontera de la Catalunya acabada de reconquerir per Gifré el Pilós.

Un curiós greu conflicte entre el bisbe de Vic i el Monestir de Ripoll:

I Freedman també explica un curiós conflicte entre el bisbe de Vic i el Monestir de Ripoll. El 1132 el Monestir de Ripoll va ser “excomunicat” (expulsat temporalment de l’Església catòlica) en una ordre signada pels bisbes de Girona, Tarragona i Vic. Els responsables del Monestir de Ripoll hi van plantar cara amb el suport del comte de Barcelona.

El conflicte es va sol·lucionar dos anys després reconeixent que era competència del bisbe de Vic la jurisdicció de tots els crims que fossin comesos en terres del Monestir de Ripoll i que els membres de la comunitat del monestir només podrien resoldre ells mateixos (sense consultar al bisbe) conflictes entre ells. L’ús de l’”excomunió” (que era un càstig contundent) era excepcional inclús a l’època.