Poder i diners de la Jet-Set d'Osona i el Ripollès, el Bages, el Vallès oriental i la Garrotxa

MEMÒRIES MEVA EXPERIÈNCIA PROFESSIONAL (2): Vaig estar a La Marxa del 1989 a 1996. El setmanari deia tenir una difusió de 8.000 exemplars per setmana a Osona, El Ripollès i El Lluçanès. El president del Consell d'Administració i accionista principal de l'empresa editora a l'inici era l'empresari de Vic Joan Orriols Puig (el Nan). També era aleshores el propietari de Ràdio Vic i controlava Televió d'Osona. I hi havia vincles amb el Reclam. L'advocat de l'empresa era Miquel Pi Costa (petit accionista) i el director Miquel Macià Arqués (també accionista). Treballant per aquestes tres persones (en diferents etapes i no junts) vaig fer els trenta anys de la meva vida laboral fins a l'accident del 3-10-2020 que vaig passar a l'invalidesa. També ha estat un punt de referència permanent per mi l'impressionant activitat professional de Cristina Gallach Figueras (que té 10 anys més que jo i que de petit vaig fer amb ella pràctiques d'anglès... érem veïns del mateix carrer). Gallach ha tingut càrrecs importants al govern espanyol socialista actual, a l'Otan i a la Unió Europea al costat de Javier Solana durant una dècada. Ho aniré explicant mica en mica a grans trets generals. A La Marxa de seguida em van encarregar fer les seccions d'economia i empreses i alguns temes també de política. En aquesta etapa vaig aprendre moltes coses estant a la redacció a jornada sencera. Conscient que a part del sou hi guanyava aprendre molt... vaig treballar aquells anys també molt. Amb aquesta meva actitud molt receptiva a fer feina em vaig guanyar la confiança de Macià i el 1991 em van nomenar subdirector. En aquella època molta gent treballava sense haver acabat la llicenciatura de Ciències de la Informació. I aquest era el cas del mateix director Miquel Macià. Per aquesta gent el govern va obrir un període de temps perquè tothom qui pugués acreditar cinc anys treballant al sector assalariat o com autònom es podia col·legiar al Col·legi de Periodistes de Catalunya i obtenir així el carnet professional oficial. I per la resta de gent en aquesta mateixa situació es va crear el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) al qual vaig estar afiliat des dels inicis. El Sindicat també emetia un carnet professional vàlid que et permetia entrar a qualsevol lloc oficial. Més endavant inclús essent afiliat al Sindicat podies obtenir el carnet internacional de la Federació Internacional de Periodistes (que és el carnet professional mundial). Aquest també el vaig tenir. Finalment a partir de la meva feina feta (ja fora de La Marxa) el 2002 va poder col·legiar-me al Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya podent acreditar deu anys d'experiència professional al sector. Va ser just l'últim any que s'admetia aquesta via. Del 2003 en endavant només es podien col·legiar gent llicenciada. Així, tot i ser més jove d'edat, per formació formo part del què es coneix com la generació de la "vella escola" de la professió.